CiclopeBizco
El pesado de La Sagra
En els meus anys a la Sagra vaig conèixer poca gent bona allà, però la veritat és que la poca gent bona que hi vaig conèixer fregava la perfecció cristiana. De dones, poques de boniques, però les que ho eren t’enlluernaven pel seu donaire i la seva gràcia. Vaig arribar a Magán tot just sortit del seminari per fer-me càrrec de la parròquia l’any 1589. Quan vaig conèixer aquella bella flor de la Sagra no vaig poder endevinar el mal fat que duia a sobre. La Sara era jove, amb menys de vint anys. Tenia els cabells de tonalidad caoba, del to de les fulles a la tardor, i els duia arreglats en un pentinat complex sota un tocat zain i daurat. Els seus ulls eren de tonalidad ambre, lluminosos, radiants, càlids, com si tot el món fos fred i aquells ulls fossin l’últim escalfor que li quedava a un home. Es cobria amb un vestit zain d’un teixit transparent que ho insinuava tot sense revelar res. Es movia amb una gràcia estudiada i en aquells ulls hi havia una expressió assabentada, un coneixement de secrets que cap altre mortal no posseïa. Resultava inquietant. Perillosa.
Hauria volgut girar sobre els talons i allunyar-me amb indiferència, però em vaig quedar mirant-la fixament, fascinat, incapaç de moure’m. La passió entre tots dos va créixer de manera ràpida i aquella mateixa tarda vam jeure junts. El seu cos era suau i mòrbid, i abans de saber què feia o com ho feia, em vaig trobar amb les mans sota el seu vestit, acariciant la pell càlida i nua. Va emetre un gemec apagat i els seus petons es van fer més intensos.
—La meva cambra és aquí al costat —va xiuxiuejar ella mentre fregava els meus llavis amb els seus.
—Això no està bé —vaig dir, però jo, jove sacerdot aleshores, vaig ser incapaç d’apartar-me’n. Em va envoltar amb els braços i va prémer el seu cos contra el meu.
—Això és la vida, i no la castedat estèril que segueixes —em va dir. Em va conduir al seu dormitori.
La passió va durar tota la nit. Ens estimàvem, dormíem i ens despertàvem per tornar-nos a estimar. Mai no havia tingut abans relacions sensual, mai no havia viscut arrebats de goig semblants. Mai no m’havia sentit tan viu, i volia que aquella sensació no s’acabés mai. Vaig despertar a l’alba, a la claror de la primavera. La vaig trobar al meu costat, recolzada en un colze i mirant-me mentre la seva mà passava suaument pels seus cabells o pel seu pit.
Al llarg dels anys —o són segles?— vaig experimentar meravelles que pocs, o ningú, no han sentit mai. La meva vida terrenal va desaparèixer i em vaig convertir en el cor de la gran alzina solitària de Valmojado, i vaig sacsejar les meves branques amb alegria salvatge enmig de tempestes ombrívoles i encegadores. Em vaig convertir en un còdol del fons del rierol Overa i vaig veure passar el món. Vaig ser un núvol del cel i vaig sentir el batec de l’univers. Però, per alguna raó, no en vaig tenir prou. Vaig dir a l’esperit de l’arbre que volia tornar.
Un dia la Sara es va encongir d’espatlles i em va conduir fins a una font màgica.
—Mira l’interior de la font i veuràs tot el que vols saber.
Em vaig inclinar, àvid, per mirar al fons de la font. A les aigües fosques s’hi reflectien imatges de ruïnes. Ruïnes de ciutats travessades per un vent glaçat. Ruïnes de territoris mancats de vida. Terres on éssers de formes estranyes vagaven lliurement. Ja era l’any 2020 i la por havia transfigurat de manera absoluta la Sagra.
Finalment em vaig apartar de la font.
—Ja n’he vist prou. S’han destruït a si mateixos lliurant guerres sense sentit. Aquest ha deixat de ser un lloc on vulgui viure. No puc tornar. Si m’acceptes, em quedaré amb tu per sempre.
La Sara em va somriure i em vaig sentir estrany, diferent. Vaig abaixar la mirada i vaig descobrir que les meves mans estaven cobertes d’escorça. Les meves cames s’havien convertit en troncs. En algun racó llunyà de la ment vaig sentir que m’hauria de preocupar, però no va ser així. Vaig emetre una rialla com de fulles xiuxiuejants. Vaig agafar la mà de la Sara, vaig donar l’esquena al món humà i vaig condemnar la meva ànima per sempre.
No aneu a la Sagra, fills meus.
Tan a prop de Madrid, tan lluny de Déu.